1. Definició de la tipologia de tècniques estudiades
L'animació teatral és aquell conjunt de pràctiques socioeducatives amb persones, grups o comunitats que, a través de metodologies dramàtiques o teatrals, genera processos de creació cultural i persegueix l'apoderament dels participants. Definim aquesta metodologia de la intervenció socioeducativa com un punt de trobada interdisciplinari en què conflueixen el antropològic, l'educatiu i l'artístic.
Els components bàsics de l’animació teatral són: el autor/s del text dramàtic, el text dramàtic, el director teatral, els actors i actrius, els accessoris escènics, els tècnics teatrals i finalment, el públic.
2 2. Història
La majoria dels estudis consideren que els orígens del teatre s'han de buscar en l'evolució dels rituals màgics relacionats amb la caça, igual que les pintures rupestres, o la collita agrícola que, després de la introducció de la música i la dansa, es embocar en autèntiques cerimònies dramàtiques on es retia culte als déus i s'expressaven els principis espirituals de la comunitat. Aquest caràcter de manifestació sagrada és un factor comú a l'aparició del teatre en totes les civilitzacions.
Tot i així, la reflexió col·lectiva sobre la cultura com a element de desenvolupament dels pobles, no va començar en Europa fins desprès de la IIª Guerra Mundial. La primera conferència (mundial), sobre Polítiques Culturals es va desenvolupar a Venècia en 1970. En les últimes dècades aquests treballs sobre la cultura han sigut continus generant diverses línies d’intervenció en lo cultural, que en un major o menor grau, han sigut impulsades i desenvolupades per els governs de diferents Estats.
La primera idea va ser generar la cultura d´elit apropant-la a la població que tradicionalment no havia tingut accés a ella. A la dècada dels 70, va ser la perspectiva denominada Democratització cultural, la que va impulsar una època de consum cultural i d’inversions de les empreses privades en cultura. Fins aquest moment el concepte de cultura era únicament entès com cultura artística.
En els anys 80 es planteja una nova perspectiva sobre la cultura denominada Democràcia cultural, que entén la cultura no com un objecte de consum sinó com un àmbit de desenvolupament col·lectiu. Aquesta perspectiva es fonamentarà en una definició antropològica de la cultura que es presenta en la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals realitzada en Méxic, 1982.
A finals dels 90, la cultura és concebuda com que el mateix desenvolupament és cultural i en conseqüència, pot adoptar formes diferents en funció de la cultura en que es produeix. En aquest nou model la cultura juga un paper constructiu, constitutiu i creatiu en la vida de les societats i té entitat en sí mateixa com un marc i contingut del desenvolupament dels pobles.
2.1 Història de les tècniques teatrals en educació
Després de segles d'oblit, la recuperació del teatre a Occident va tenir principal suport en el clergat, que el va emprar amb fins didàctics. Així, des del segle XI, va ser habitual la representació en les esglésies de misteris i moralitats, l'objecte era presentar de manera senzilla la doctrina cristiana als fidels. Per tal de facilitar la comprensió, el llatí va cedir pas gradualment a les llengües vernacles, i en els segles XIII i XIV, tant les peces de Teatre religiós com les florents farses profanes van començar a representar-se
El teatre apareix a l'àmbit de l'educació reglada ja més actual de diferent maneres. Principalment com a matèria optativa anomenada "Dramatització/teatre", o com a crèdit variable de Teatre a l'ESO pretén integrar dues maneres d'entendre les activitats dramàtiques en l'ensenyament i aprenentatge, ambdues igualment vàlides. La dramatització, més centrada en el desenvolupament personal, i el teatre, més dirigit cap a les pràctiques artístiques. Aquesta doble visió no significa dicotomia ni separació, ja que ambdós enfocaments tenen una arrel comuna: el llenguatge dramàtic.
Tant la dramatització com el teatre són formes de representació que utilitzen el cos, la veu, l'espai i el temps escènics per tal d'expressar i comunicar idees, sentiments i vivències. La dramatització pot entendre's, a més, com un procediment consistent a donar forma teatral a alguna cosa que en principi no la té.
La dramatització és una forma d'expressió (del mateix nivell que l'expressió oral, l'expressió escrita, l'expressió plàstica i la rítmico-musical) que utilitza els signes i la sintaxi propis del llenguatge dramàtic. Es caracteritza per integrar els diferents llenguatges (verbal, plàstic, rítmico-musical, corporal) i per constituir un poderós mitjà d'aprenentatge, ja que implica simultàniament aspectes cognoscitius, afectius i psicomotrius.
A continuació volem citar textualment unes paraules del Dr. Georges Laferriere ; Decà de la Facultat d’Art de Québec, Montreal:
“El teatro es un arte que tiene como base el ser humano”.
“al trabajar
con ellos lo más importante es escucharles y mirarles para permitir que se
Expresen. Tienen mucho que decirnos.
Trabajando de una forma positiva con el principio "ayúdame, te ayudaré a
ayudarte", los que intervienen en el campo de la educación social crecen al
mismo tiempo que los que participan en los talleres de teatro.
Así dramático el arte y la pedagogía de la ex presión favorecen la mejora la
sociedad.”
3. 3. Característiques
Hi ha molts tipus de tècniques teatral i poden tenir objectius depenent de la tècnica i forma de teatre utilitzat. Un dels beneficis sovint s'explica de teatre és catarsi, que significa purificació a través de l'experiència desequilibri estat (plor o el riure) que el teatre provoca. Augusto Boal va utilitzar el concepte de Fronis en l'àrea del drama, de el teatre i l'aprenentatge. Fronis significa saviesa pràctica i el judici, el que ha portat a l'acció, i l'experiència resultant. (Teerijoki & Lintunen 2001, 143-148.) En general les tècniques teatral són divertides i agradables, donen suport a una persona per conventir el seu estat en harmònic i integral, la persona pot utilitzar l'emoció pròpia i psicofísica, revelen d'inconscient, la recerca dels seus propis recursos, identificació amb l'experiència i limitacions i la millora de l’auto coneixement. El Teatre comunitari té característiques especials en que són membres de la comunitat per dissenyar i donar forma a l'auto-presentació.
L’expressió teatral es va expandir entre la comunicació dels participants per millorar la qualitat de vida. El Teatre participatiu és responsable de les necessitats i prioritats locals, que posa l'accent en la comunitat i el social. Les tècniques utilitzades en l'animació teatre pot accelerar els processos que porten la consciència cultural i l'alliberament. (Úcar 2000, 85-123.)
4 4- Relació de tècniques
Dintre de les tècniques teatral trobem:
- - Els jocs de desinhibició.
- - Els jocs rítmics.
- - Les tècniques de relaxació.
- - Les tècniques d’estimulació sensorial i exploració física, personal i interpersonal.
- - Les tècniques d’expressió corporal, mimo i pantomima.
- - Les tècniques d’articulació, dicció i veu.
- - L´improvització.
- - La dramatització.
- - El sociodrama
- - El psicodrama.
- - El mètode Stanislavski/ Actor´s Studio.
- El mètode Grotowski.
- Altres tècniques derivades, com: rol-playing, ombres Xinesques, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada